72 hores, 2.700 quilòmetres, nombroses abraçades i somnis infinits

Diumenge a la nit, nit “electoral” del 9-N-2014. Data històrica. M’arriben missatges de WhatsApp comentant els resultats, acudits amb nivells d’ironia espectaculars i alguns desitjant-me un molt “bon viatge de tornada!”. I jo em pregunto quin és el trajecte de tornada? On torno? Torno quan vinc o quan marxo? Buf... quines preguntes...

He marxat emocionada per haver estat testimoni d’aquest moment històric i haver-hi aportat el meu granet de sorra. Ha estat un plaer haver anat a votar a casa i veure com moltes cares conegudes somreien sorpreses de veure’m i repetien: “D’Alemanya! Ha vingut d’Alemanya!” Sí, com si fos una proesa. M’ha costat unes hores i uns quilòmetres, potser sí, però no menys que molts d’altres. I jo els contestava: “Tot per Catalunya! Tot per la independència!”. Ja m’he perdut molts altres moments històrics i com a mínim, volia viure’n un.

Aquesta nit, un altre cop sola i amb els peus gelats, només puc que pensar en les últimes hores i donar-vos les gràcies per l’efusiva rebuda de sempre a la convidada; pels cafès a contrarellotge, les trobades exprés de “cadira calenta”; per les xerrades al cotxe fent servei de taxi entre la capital catalana i la capital del Pallars; per les “posades al dia” acompanyant-me a comprar torrons, neules i barretines; pels descobriments interessants arrossegant maletes camí del metro pels carrers del “nostre” barri de Barcelona... En resum: gràcies per ser-hi cada cop de “torno”.

Abans de marxar ja estava enyorant totes les coses que ens han quedat per explicar; tot el que us ha passat i que no sé; tots els moments que m’he perdut; els concerts que no hem tingut temps de compartir; els gintònics que fa massa mesos que tenim pendents; tot allò que no pot ser perquè sóc lluny; tots els que no he pogut veure perquè aquest cop tampoc no hi ha hagut temps...

Suposo que són les coses que passen quan la maleta esdevé part del mobiliari de l’habitació i la motxilla una extensió del meu cos.

No deixo de repetir-vos: “veniu, veniu, veniu!!!”. “Que casa meva és casa vostra”, “i amb una abraçada, ens acomiadem” però no oblideu que jo “vos estim a tots igual” (o més).